Hondures 2014

Cayos Cochinos - 19 a 24 de Juliol

El 19 de Juliol sortim de Livingstone, Guatemala, cap a Puerto Barrios amb el ferri de les 6 AM (20Q), que ens va dir la senyora de l'hostal perquè la nostra informació era una llanxa a les 5.30 i una altra a les 6.30 per 35Q. Al vaixell coincidim amb un senyor francès que viatja durant sis mesos per arribar a la Patagònia argentina, ell va a Utila, així que podem compartir viatge fins a La Ceiba. Quan arribem al port, hi ha una furgo del senyor Roberto, que ja ens havien comentat, que ens està esperant, i ens porta a San Pedro Sula per 250Q pp, estalviant-nos haver de canviar tres cops d'autobús. Ens sembla car però acceptem, també una mica per seguretat, ens han parlat malament d'Hondures i no volem arriscar. A les 11 arribem a l'estació d'autobusos de San Pedro Sula, la ciutat més perillosa del món del 2012, segons l'ONU, amb el nombre més gran d'assassinats diaris. El bus a la Ceiba no surt fins a les 12.15, així que aprofitem per menjar en un dels molts llocs que hi ha per menjar. El Sergi es menja un carabassó farcit de carn amb verdures i pasta i el Pere unes costelles de porc amb puré de patata i verdures per 65L (lempires) cadascun, uns dos euros i poc. El bus a La Ceiba ens costa 115L pp i triga 4 hores a arribar. Un cop allà necessitem treure diners, ja que els que hem canviat a la frontera són insuficients, i anar a l'altra terminal a agafar un bus a Sambo Creek. El taxi que ens esperava just baixant del bus no ens acaba de convèncer així que sortim caminant i en parem un altre que ens portarà a treure diners al banc i a l'estació per 20L cada un. Ens sembla perfecte, entrem i anem a deixar una dona que ja portava i ens dirigim al caixer, no accepta la targeta, un altre, fora de servei, un altre, tampoc ens detecta la targeta, així passem per uns 5 o 6 caixers de la mateixa illa de cases. Finalment aconseguim treure en un BAC i ens porta a l'estació. El conductor s'ha portat superbé i ens ha anat explicant coses amb molt bon rotllo. A l'hora de pagar trèiem les 40L que havíem acordat i ens diu que no, que ens ha de cobrar més, cosa que ens deixa flipant, ja que en cap moment ens havia dit res, però bueno, entenem que s'ha portat molt bé i que potser una mica més sí que li hauríem de pagar. Quan li preguntem quant ens diu que 200L. Queeeeeeeeè? El noi s'ha tornat boig, 5 vegades més del que ens havia dit. La seva idea era que cada cop que paràvem era una carrera i la carrera valia 25L, nosaltres fort i no et moguis que això ens ho hauria d'haver avisat abans i que no li podíem pagar aquella barbaritat, tot i que ja baixat a 120L. Després de discutir una estona i no arribar a cap acord el noi va a buscar un policia que intenta posar pau sense gaire èxit... Al final cedim una mica i li donem 100L, tot i que no estem d'acord. Ja sabem que són tres euros, però és més el fet que ens estafin i que no ens hagués avisat que costaria més i ens ho digui al final com si res. Comencem amb mal peu a Hondures. Agafem un chicken bus a Sambo Creek, que està ple de negres, ja que és un poble de comunitat garífuna. En arribar anem a l'hostal del Centro Turístico, que és bastant cutre, però barat (150L pp) i només hem de fer nit per marxar l'endemà al matí a Cayos Cochinos. Anem a fer una volta pel poble i a demanar al senyor Omar si podem anar amb ell als cayos, ja que el noi del nostre hotel, el Mauricio, una mica mafiós, ens ha dit que no té gent i ens hauria de cobrar més. El senyor Omar ens diu que no hi ha problema, que per 55$ ens porta, ja que ha d'anar a buscar una gent. Aprofitem per fer una volta pel poble i sopar a Los Dos Hermanos d'un peix i mig pollo frito amb unes birres per 290L, tenint en compte les safates que ens van portar no ho trobem gens car.


Al matí, ens llevem d'hora i a les 7.30 ja estem a casa de l'Omar amb les motxilles, però el senyor ens diu que la gent que havia d'anar a buscar l'han trucat que es volien quedar un dia més... Ohoh! Nuestro gozo en un pozo... Ens diu que si aconseguim una altra persona, ens porta, llavors anem a buscar una noia que hi havia al nostre hostal i que sabem que volia anar-hi i la convencem, tot i que liem una bastant gorda, perquè ella ja ho tenia parlat amb el mafiós de l'hostal... però bé, al final tot surt com volíem i marxem...yujuuuuu! El paradís ens espera!!! Després d'una llarga hora de llanxa amb salts que destrossen el nostre cul degut a les ones que hi ha, arribem als cayos, que són un grup de 13 illetes, dues més grans i les altres molt petites amb unes quantes palmeres i alguna caseta. Parem a una de les grans, que és on hi ha el centre de conservació i on s'ha de pagar l'accés al parc (105L) i després anem a l'altra gran per bussejar als esculls...no es pot explicar.... és fantàstic! Un altre món. Llàstima que no tinguéssim una càmera aquàtica. Després de bussejar una bona estona, ens porten a dinar a un altre cayo que es diu Chachauate, que és on viu tota la comunitat garífuna i on ens quedarem a dormir en una cabanya de fusta de la senyora Nini, que és una bèstia de 2x2 i uns 200Kg de pes que fa por, igual que la seva filla, tot i que una mica més agradable. A la tarda, després d'intentar fer una siesta i no poder, ja que totes les veïnes havien fet corrillo al costat de la nostra cabanya, que estava just al centre de l'illa i envoltada d'altres cabanyes per tot arreu, marxem a bussejar una estona més pels esculls d'aquest cayo, bonics, tot i que no tant com els del matí. Mentre estem a la platja prenent el sol, podem assistir a una baralla monumental entre dos nois que dura bona part de la tarda, amb amenaces de mort, matxetes, crits i bidons de benzina pel mig. Al final no corre la sang i tot queda en res. Aquesta gent és molt sorollosa, la veritat és que no és la idea que teníem de les nostres vacances de relax en una illa paradisíaca i tranquil·la.


Al matí decidim anar nedant a explorar l'illa del costat, Chachauate 2, que està molt a prop i, de fet, en algunes èpoques de l'any s'ajunten. Quan arribem ens diuen que no podem estar, que és una illa privada però ens ensenyen l'allotjament i decidim canviar-nos, és el que estàvem buscant, ha estat molt bé veure com viuen els garífunas però ja en tenim prou. Allà ens trobem unes noies de Madrid que ens vam trobar el dia anterior bussejant, però ja marxen avui així que tindrem l'illa per nosaltres sols... amb la companyia del Cartagena i l'Alejandra, els amos (per al Pere, Argentino i Margarita) i del seu fill Denis.


A les 14h, ens vénen a buscar en llanxa a l'altra illa, que ja li havíem dit a la Nini que dinaríem allà, i comencen dos dies de relax, busseig increïble i de gaudir amb la companyia del Boby, el Popy i la Sisi, tot i que nosaltres els bategem amb el nom de Humprey, Tristón i Linda. A part d'això, també treballem i recollim tots els plàstics i vidres que trobem per l'illa, en total 8 sacs, i fem un intent d'anar en cayuco que acaba sent frustrat perquè veiem que acabarem a l'aigua. Amb molta pena deixem l'illa dos dies després en un del Top 5 dels nostres viatges.


Ja un cop a terra ferma, agafem un bus a La Ceiba i investiguem les opcions que tenim. El Sergi vol anar a San Pedro Sula i des d'allà agafar el Tikabus fins a Nicaragua directe, el Pere té ganes d'explorar una mica més d'Hondures. Al final surt guanyant el Pere per raons de pasta i ens quedem a dormir a la Ceiba, prop de l'estació a l'hotel Copan per 400L amb bany, aire i TV. Anem fins al mall, que és on va tothom per aquí a passar l'estona, a treure diners i sopar i tornem a l'hotel.

Al matí marxem a San Pedro Sula a les 7.40 amb la companyia Mirna (180L pp AC). A les 11.15 arribem a la terminal i agafem un altre bus fins al llac Yojoa, que la guia diu que està bé para de camí a Nicaragua... amen. El bus ens deixa a les casetas, que és un lloc de la carretera ple de restaurants on la majoria només serveixen peix, concretament el vas i evidentment el provem. Ja amb la panxa plena anem a buscar allotjament i tothom ens ha comentat Los Remos, que és barat. Després de caminar un km carregats amb les motxilles per la carretera amb una bona calda, arribem i aconseguim que ens deixi una habitació cutre per 500L. Descansem una mica i tornem a les casetes, ja que allà no hi ha res, ni restaurant per sopar. Aconseguim trobar unes baleadas i unes pupusas per emportar i tenim una bona conversa amb unes senyores que ens expliquen una mica la vida a Hondures, ens sembla molt interessant en un lloc pel qual ja no apostàvem un duro i que s'acaba salvant una mica gràcies a aquesta conversa. Pensem que hauríem d'haver parat a un poble una mica abans que és el que fa la gent, però ja està fet.

L'endemà ens espera un gran dia de viatge en bus. Tot comença a les 6.00, quan sortim a esperar el bus a la carretera cap a Tegucigalpa, que passa després d'una estona esperant (90L pp). Un cop a la capital hem d'anar al mercat caminant per agafar el bus a Choluteca, però a mig camí ens en trobem un posant benzina i ens porta fins allà. Un cop al mercat, hem de canviar de bus i esperar a què s'ompli per partir cap a Choluteca (100L pp). Aquí ens adonem de lo imbècils i xulos que poden arribar a ser els tiqueteros de l'autobús; a nosaltres en concret no ens fan res però fan molta ràbia i fàstic les coses que fan. Un cop a Choluteca, toca agafar el microbús a Guasaule (35 L pp), però mentre esperem ens mengem un plat de pollo que ens hem d'acabar de menjar de peu i una coca que ens hem d'emportar, perquè se'ns escapa. Ja a Guasaule i abans que hàgem baixat del microbús, ja ens tenen les motxilles ficades en un tricicle sense preguntar res i una munió de gent intentant canviar-nos diners, és un moment bastant estressant. El tricicle ens porta a Immigració d'Hondures on ens posen el segell, a Immigració de Nicaragua on paguem 12$ pp i fins al bus cap a Chinandega. El servei del tricicle se suposa que és un servei gratuït, però et demanen una propina. Nosaltres, com que som uns racanos, li donem una misèria al noi que se'ns queixa una estona, però ja ho teníem més que assumit que ens passaria. Esperem una estona i sortim amb el bus (40C (córdoves) pp) i després fins a León per (25C pp). A les 18 h més o menys, arribem al nostre destí després de 12 h de viatge... A la fi hem arribat a Nicaragua!!!!

No hay comentarios:

Publicar un comentario