Yucatan i Xiapas - 10 a 31 de Juliol
Després de 10 hores de vol en un avió bastant cutre
arribem a l'aeroport de Miami on passem 6 hores (5 de transfer +1 de
retard) abans d'agafar el vol a Cancun. Després de passar uns quants
controls (menys estrictes del que pensàvem) i d'explorar gairebé tot
l'aeroport, veiem els penals de la semifinal de mundial
Argentina-Holanda i mengem un entrepà cubà sobre les 20 h, que per a
nosaltres serien les 2 de la matinada. Finalment arribem a Cancun al
voltant de les 22.30, agafem les maletes i, després d'esperar una estona
l'autobús, decidim agafar un microbús col·lectiu per 100 M$ (pesos)
cadascú que ens porta a fer una ruta per la zona hotelera on veiem unes
"chamaconas" ballant i formant una caravana de cotxes en el moment q
passaven pel seu davant. Arribem a l'hostal Haina, que ja portàvem
reservat des de Barcelona (34€, el més car de tot el viatge), sobre les
00 h i marxem al llit directament, a més, l'endemà hem d'agafar un bus
cap a Holbox a les 7.50 del matí.
Seguim el nostre camí per
trobar-nos a Holbox amb na Joana i en Jordi, que arriben al matí molt
d'hora i s'encarreguen de buscar hostal pels quatre. Després d'un bus de
3.30 h (100$M pp) arribem a Chiquilá per agafar un ferri de 30 minuts
(180$M pp i/v) per arribar a l'illa paradisíaca on passarem els nostres
primers dies. Holbox és una illeta allargada de pescadors, amb carrers
d'arena, molt tranquil·la i poc urbanitzada (de moment). Tot just baixar
del ferri truquem al Jordi i na Joana, que s'han comprat una targeta
amb número mexicà, però no contesten.....aaaaaaaah! Decidim anar tirant
cap al poble i seguir intentant-ho però no hi ha manera, whatsapp i sms
tampoc... Ens ho prenem amb calma fent el nostre primer suc de síndria
al Mamarana que té wifi, encara queda tot el dia per davant i l'illa no
és tan gran com per no trobar-nos... Després d'una horeta intentant
localitzar-los per tot els recursos tecnològics al nostre abast, el
Sergi s'aventura a anar a buscar-los i a preguntar als hostals sense
gaire èxit. És el torn del Pere, que arriba a la conclusió que només
poden estar a la platja i després de dos minuts de recerca finalment els
troba prenent el sol a unes hamaques davant del seu hostal. En el seu
hostal no quedaven habitacions, però ens han reservat a l'hostal Tribu,
just al darrere (500$M per nit). Yujuuuuuuu! Comencen les nostres
vacances!!!
Ja ens hem adonat que l'illa no és tan paradisíaca com en pensàvem, l'aigua no és cristal·lina i fa pudor, però estem molt contents igualment. Anem a dinar un guacamole i un cebiche acompanyat d'unes birres Sol, i ens expliquem les nostres aventures i comencem a organitzar la nostra estada a l'illa, com per exemple l'excursió per nadar amb taurons balena :-)
Anem a l'hostal, que és molt xulo i
té un ambient molt guay, a fer una siesta i ens adonem que a l'habitació
fa moltíssima calor, no podia ser tot tan perfecte... Nota mental:
abans d'agafar una habitació, mirar si és fresqueta.
Després de la
sauna marxem a fer una volta per la platja i ens adonem que tot i que
l'aigua no era com esperàvem, realment estem gairebé al paradís: arena
blanca, palmeres, palapas, hamacas,... Veiem la posta de sol i estem
fent el xorra pels bancs d'arena que queden al descobert amb la marea
baixa per tornar a l'hostal i preparar-nos per anar a sopar a la
sirenita on mengem sopa de llima, quesadillas i ... res (300 $M).
L'endemà, després d'haver maldormit morts de calor, comencem el dia amb una sessió de ioga a càrrec del nostre mestre Jordi, seguida d'una remullada a la platja i d'un fantàstic esmorzar al que serà el nostre local de referència, las Panchas, un restaurant local cutrillo però boníssim. Esmorzem un liquado de mango, un plat de fruita (la papaia olora a peus), enchiladas i salbutes (150 $M). Amb la panxa plena, marxem a fer una caminada per la platja cap a l'oest fins a punta coco i l'illa de la pasion. Pel camí ens trobem alguns hotels a mig construir que destrossen una mica el paisatge, tot i que arribem a un punt on ja no hi ha més construccions, tota la natura per nosaltres. Després d'una horeta sota el sol del migdia, arribem a una platgeta molt més cristal·lina que la que tenim al davant de l'hostal i aprofitem per banyar-nos. Continuem el nostre camí i descobrim uns insectes que ens van intentant picar per les cames, però que fins en aquell moment no ho havien fet... Resulta que són els tábanos, que són com unes mosques grans que només piquen amb la pell salada o suada. Finalment arribem a punta coco després de travessar un mar d'algues i "arenas movedizas". Al davant de l'illa de la pasión veiem uns quants flamencs i emprenen el camí de tornada, ja que els tábanos ens estan martiritzant. Aquest cop ho fem per l'interior, que sembla que serà més ràpid i tenim gana...
Al matí ens llevem d'hora i portem
les motxilles a l'habitació de na Joana i en Jordi i anem al restaurant
La Chaya, que és on comença l'excursió amb un esmorzar... Després pugem
a una llanxa que ens portarà al lloc on estan els taurons balena en una
hora aproximadament. Pel camí fem alguna paradeta per veure dofins i
tortugues. Finalment arribem al lloc i flipem... n'hi ha molts, de grans
d'uns 5 metres, de petits d'uns 2 metres, també hi ha mantas raya
gegants, i tots van i venen tranquil·lament cap a la nostra barca com si
ens saludessin...pero el que realment fan és menjar plàncton amb les
seves immenses boques... Un espectacle impressionant, només per això ja
ha valgut la pena i encara queda el millor de tot, nedar entre ells. La
veritat és que fa una mica d'angúnia pq el mar està molt profund i no es
veu res, però allà que ens tirem i comencem a nedar al costat dels
taurons barallant-nos entre nosaltres per veure'ls el millor possible.
Entre els altres turistes que ens acompanyen destaca un noi alemany que a
partir d'aquell moment anomenarem "torso perfecto". De tornada parem a
fer snorkeling i veiem tota una varietat de peixos de diferents colors,
formes i mides, tortugues i coralls. Després ens parem a un altre lloc
on dinem un cebiche boníssim que ens han preparat mentre bussejàvem i
tornem al moll tot vorejant la costa, on veiem bastants flamencs... En
definitiva: una excursió molt recomanable.
A la tarda tornem a caminar, aquest cop cap a l'est a punta mosquitos, on hem vist tots aquells flamencs, per intentar veure'ls de mes a prop. Com que les aigües són molt poc profundes ens endinsem fins a un banc de sorra, però tal com ens acostem ells van marxant. De tornada veiem una bona posta de sol i correm, ja que els mosquits ens estan crivellant. Sense passar per l'hostal anem a sopar de peix a un lloc local de la plaça fent una margarita que ens decep una mica... (300 $M). Finalment marxem a dormir, pensant que l'endemà marxaríem a primera hora del matí cap a Tulum, però sorpresa! Quan gairebé ja érem al llit, ens piquen a la porta i és el Jordi per avisar-nos que han pensat de marxar una mica més tard per gaudir una mica més d'aquest lloc idilic. El Sergi s'ofusca, però accedim i ara si anem a dormir. Al matí ens n'adonem que no havíem mirat els horaris dels busos per anar a Cancun i després a Tulum passant per playa del carmen i parlem amb el Fer, que ens recomana agafar un taxi, que sortirà més barat i estalviarem moltes hores de camí, a més de recomanar-nos allotjament.
Sortim de l'hostal i anem a esmorzar a una croissanteria que hi ha al costat i anem a la platja a trobar-nos amb la Joana i el Jordi, fem un últim capbussó i anem a fer el nostre últim esmorzar a Las Panchas.
Ja a Chiquilá, aconseguim un taxi fins a Tulum per 900 $M, una mica més car del que ens havien dit, però més barat que les tarifes oficials. De camí, veiem centenars de papallones i ens cau el primer gran xàfec del viatge, i vaja xàfec... Tanta sort que estem dins del cotxe...
Un
cop a Tulum, parem a un bar per veure la final del mundial
Alamània-Argentina i fer unes birres... Mentre fan la segona part, tots
menys el Jordi anem a buscar hostal, però no ens acaben de convèncer i
decidim anar a la zona de la platja. Allà, ens dividim per buscar
allotjament i el Sergi es queda amb les maletes. Quan ens tornem a
reunir no sembla que hi hagi molt bones notícies, així que ens decantem
pel Diamante K, que segons na Joana no està mal i tenim una cabana pels 4
a 700 $M. Quan arribem flipem, el lloc és espectacular, el que tots
imaginàvem quan parlàvem del paradís: palmeres, platja privada, cabanya a
primera línia de mar, hamaques, i aquesta vegada sí, aigua cristal·lina
del Carib.
A la nit sopem al
poble d'unes quesadillas a las Kekas, hem canviat las Panchas por las
Kekas, i anem a passejar per la plaça i fem una paleta.
L'endemà
anem a veure les runes (233 $M els dos amb guia) i tornem cap a les
cabanyes per la platja per relaxar-nos a la nostra platja privada. Més
tard pugem al poble a portar roba a rentar i a dinar al nostre lloc de
referència de Tulum, la Tacoqueta, plat a triar i agua fresca (60 $M
pp).
De tornada, ens informem de com anar a Cobá l'endemà i aprofitem per comprar per sopar un guacamole i per esmorzar els dies que estarem, ja que el restaurant del Diamante K ens sembla exageradament car.
De tornada, ens informem de com anar a Cobá l'endemà i aprofitem per comprar per sopar un guacamole i per esmorzar els dies que estarem, ja que el restaurant del Diamante K ens sembla exageradament car.
De tornada,
parem a dinar un altre cop a la Tacoqueta, i anem a buscar la roba.
Nosaltres aprofitem per encarregar unes pizzes a domicili per sopar
aquesta nit, mentre na Joana i en Jordi s'agafen el boleto per marxar
aquesta mateixa nit cap a Palenque (12 h)... oooooohh! Arriba el moment
de separar els nostres camins, però ens tronarem a trobar a San
Cristóbal de las Casas o al lago Atitlán. Un cop a l'hostal ens toca
canviar de cabanya i ens fiquen a una bastant cutre amb un llit colgante
(450 $M regatejant)... Pot ser tota una experiència.
Ens relaxem
una mica a la platja i quan tornem a l'habitació ens adonem que tenim
una plaga de cuques que ataquen les restes de menjar que teníem,
yujuuuu! Hem canviat formigues voladores per cuques.
Despres de
patir una mica per si les pizzes arribarien o no, aquestes arriben
perfectament. La gent aquí és molt honrada i confiada... Tanta sort
perquè sinó ens haguérem quedat sense sopar. Ens les mengem al nostre
lloc habitual que vam preparar expressament el dia del sopar de
guacamole, sota les palmeres, a la llum de les espelmes i amb vistes al
mar... Preciós!
Al dia següent, després de l'últim ratet de relaxament i
les últimes capbussades al carib en força temps, marxem al poble per
agafar un bus cap a Valladolid. (164 $M els dos).
El col·lectiu a Chichen Itzá surt a les 8 i ens costa 25 $M pp per trajecte. Un cop allà, ens afanyem per veure les runes abans que arribin els grups i gaudim d'unes dues horetes sense gaire gent... La piràmide central és molt xula i el joc de pilota també val la pena veure'l... Una de les coses que impacta més és la sonoritat i els ecos que es produeixen, molt curiosos.
Després de la visita arqueològica toca el moment de les compres i recorrem com bojos els centenars de paradetes que hi ha per trobar el millor preu per una calavera de colorins que ja teníem entre cella i cella des de Holbox, quan na joana ens va ensenyar la que es va comprar ella. Al final l'aconseguim per 70 $M i de pas també comprem un imant del déu de l'abundància Balam. Abans d'agafar el col·lectiu de tornada, parem a buscar menjar a doña Munda i ens emportem dos plats de costillita en adobo...mmmmmm. Un dels plats ens el mengem mentre esperem el col·lectiu, que ens porta a l'encreuament cap als zenotes de Dzitnup, que ens trobem a uns 2 km que fem caminant. Allà, només entrem al Samulà (120 $M els dos), que és semblant al segon que vam visitar a Cobá, però amb la diferència que té un forat al mig del sostre del qual baixen unes arrels d'álamo que li donen un toc molt xulo.
Ens adonem que els mexicans tenen un estil molt peculiar de nedar i que molts no en saben. Després de refrescar-nos sortim a menjar el plat que ens queda de costillita i tornem a entrar a dins per fer l'últim capbussó abans de tornar a Valladolid. Quan arribem al poble, ens ve una noia al taxi per veure si el conductor ha trobat un "celular" i la sorpresa ve quan li diu que sí...no ens ho haguéssim pensat mai... A la tarda veiem una classe d'aeròbic molt divertida a la plaça de davant l'hostal i a la nit sortim a menjar uns tacos, tortas i polcans de cochinita pibil a un carrito que ens semblen uns dels millors que hem tastat fins al moment. Allà, ens trobem amb un senyor de Mèrida que ens parla de menjar, política, llocs per visitar,... al principi ens sembla fantàstic, però després d'una mitja hora parlant amb ell s'acaba fent una mica cansino.
L'endemà
marxem cap a Mèrida (104 $M pp 3,5 h.), capital de Yucatán i ciutat
cultural. Un cop allà, anem a l'hostal Zócalo, just a la plaça central
(320 $M), i baixem a visitar els voltants de la plaça on es troben els
edificis oficials d'estil colonial i seguim passant pel mercat on dinem
un pollo pipián en un xiringo de dins molt barat. A la tarda fem una
volta i anem a veure el gran juego de pelota (pok ta pok). És una
exhibició del joc de pilota que jugaven els antics mayas per tal de
promocionar la cultura maya. Al carrer hi ha molt ambient,
representacions, música, paiassos, venedors,... Anem a sopar una
hamburguesa completa en un xiringuito del carrer per una misèria i veiem
acabar un dels molts espectacles que hi ha repartits per totes les
places de la ciutat.
L'endemà fem un tour gratis que ens porta a
veure els principals edificis i esglésies del centre de la ciutat. Molts
ja els havíem vist el dia anterior, però aquest cop amb explicació...la
veritat és que val la pena. Un cop fet el tour, agafem un bus fins al
gran museu de la cultura maya (150 $M pp), un edifici megamodern gairebé
als afores de la ciutaracterístiques de la cultura maya. El museu no
està malament i té uns recursos tecnològict on t'expliquen l'impacte de
l'asteroide que va extinguir els dinosaures i les cas molt a l'última,
però no era el que ens esperàvem. Quan tornem parem a dinar al Trapiche,
restaurant que vàrem estar buscant ahir a la nit i no vam trobar i que
el bus ens deixa just a la porta. A la nit hi torna a haver molt
moviment i actes per tot arreu, anem a veure la noche mexicana, on veiem
alguns cantants vestits amb el típic barret i pantalons mexicans que
ens fan molta gràcia i on descobrim el gran hit "mátalas", un autèntic
canto de amor a la dona, i veiem uns balls típics de jalisco que ens
agraden molt. Al segon cantant ja decidim marxar cap a una altra plaça i
a sopar d'uns tacos. De tornada cap a l'hostal passem per la calle 60,
que està molt animada i ens parem a veure un concert de salsa i una noia
bastant borratxa ens assetja una mica pq ballem amb ella. Finalment
marxem a dormir.
L'endemà anem a les runes d'Uxmal i ja des d'allà directes a Campeche. Quan arribem a l'estació ADO agafem els boletos pels pèls, ja que hi ha un grup d'adolescents francesos liantes que l'ocupen gairebé al complet. Per altra banda, tenim sort que hi hagi aquest grup, ja que així podem seure sense que s'adonin que realment ens tocava anar drets a nosaltres. Un cop allà, deixem les motxilles a les taquilles i entrem. La veritat és que hi ha més gent del que pensàvem, ens havien dit que aquestes runes no són tan visitades, però és diumenge i els mexicans ja han començat les vacances, es nota molt, ja que la majoria de turisme és intern, a part dels francesos que intentem evitar duran tota la visita. Les runes estan molt xules, ja tenen molta més decoració que les que hem vist fins ara. El millor el cuadrangulo de las monjas, el palau del governador i la gran piràmide... Un treball de l'universitat del Sergi ens ajuda a entendre millor el complexe.
Un cop
vistes les runes sortim a la carretera per agafar el bus a Campeche,
anem bastant sobrats de temps, són la una i pico i en principi no passa
fins a les dues, però esperarem asseguts a una ombreta... Quan ja portem
un rato fent temps trobem un paperet per les butxaques que diu que el
bus surt a la 1.30... Òstia! Mirem el rellotge i encara són i 25... Quin
ensurt... Efectivament, el bus passa a la 1.30 clavades, mai havíem
vist un bus tan puntual a Mèxic, tanta sort que no ens vam liar a fer
res i vam anar a esperar a la carretera...
Arribem al voltant de
les 5 a Campeche i anem directes a l'hostal casa risueña (344 $M). Pel
camí, el poble no sembla gaire maco, a més és diumenge i està tot
tancat. Quan arribem a l'hostal que està a l'entrada del casc antic,
veiem que el centre sí que és molt bonic amb totes les cases de colors
diferents i amb els baluards de la muralla que envoltava la ciutat en
temps dels pirates. Sortim a passejar i ens adonem de la diferència
arquitectònica entre l'interior i l'exterior de la muralla, amb uns
edificis d'allò més horripilants en forma de nau espacial entre la
ciutat i el quilomètric malecón, que tampoc té gaire encant, així que
tornem al centre visitant alguns baluards. Passem per la plaça de la
catedral, on totes les dones del poble estan jugant al bingo
campechano... Aquí tot és campechano o campechana! I anem a sopar a los
portales de San Miguel, on hi ha uns 4 o 5 locals que competeixen entre
ells perquè t'asseguis al seu, i tastem les empanadillas de cazón i el
suc de chaya (130 $M).
Al matí deixem les maletes a la consigna, i anem un altre cop a Los Portales per esmorzar una bona tranca (entrepà més gran que una torta) i una enchilada. Decidim anar fins a l'estació ADO per pillar els pillets per al bus de nit a Palenque. De camí, parem al mercat on descobrim el que és el cazón, un tipus de tauró petit, i seguim caminant, i caminant, i caminant, i caminant... Pensàvem que no estava tan lluny i ja hem fet la suada del dia. Per tornar, òbviament, agafem el bus que ens torna a deixar al mercat, i ens fiquem al nucli antic un altre cop per anar a dinar a la Parròquia d'un pa de cazón i unes gambes al coco, dos plats típics campechanos (310 $M). Després de dinar, intentem trucar als hostals de Palenque... però l'únic lloc on ens deixen trucar és un hotel que ens clava 40 $M per quatre trucades de menys d'un minut que no ens serveixen de res. Ja buscarem quan arribem...
Seguim passejant, fent temps, esperem per fer un tour de llegendes de pirates però a últim moment ens fa
mandra i desertem, anem a la plaça a veure la vida passar mentre juguem
al veo, veo i veiem com s'acosta una tempesta de llamps
impressionant... Abans que comenci a ploure ens aixopluguem en un xiringuito
per sopar d'uns tacos
i marxem a buscar les maletes i a agafar el bus cap a l'estació.
Un
cop pugem al bus, el primer que ens adonem és que ens ha tocat seure
darrere del gordo que ronca...yujuu, vaja viatge ens espera.... A les 6 i sense
haver dormit gaire ens plantem a Palenque, i mig adormits ens disposem a
buscar hostal per passar la primera nit. Al final no ens arrisquem a
anar a El Panchan,
ja que molta gent ens ha dit que és car o que no hi haurà lloc. Després
d'una estona i d'uns quants llocs depriments, provem sort a l'hostal
San Miguel, que era el que
realment volíem però que estava tancat. L'habitació està prou bé i ens
la deixen per 300 $M. Decidim
anar a les runes aquell mateix matí, la intenció és llogar unes bicis
per anar-hi però no trobem cap lloc per llogar-les i finalment ens trobem un
tal Wilber
que ens ven un superpack de runes, Yaxchilan i Bonampak, Misol
Ha i Agua Azul
fins a san Cristobal per 1000
$M rodons pp.
Acceptem molt aviat, segur que podríem haver-ho tret més barat...a més,
el noi no fa gaire bona espina... Ens fica a un taxi i ens envia cap a
les runes i ens vindrà a buscar a les 16h
i ens pararem al Panchan
per veure si hi ha lloc. Les runes de Palenque ens semblen
espectaculars, les millors que hem vist fins al moment, són bastant
grans, bastant ben conservades i amb decoració, enmig de la selva i pots
ficar-te per dins dels edificis, cosa que ens encanta... Per allà dins
ens trobem els Ticos
del cel·lular al taxi de Valladolid, l'Eugenia i l'Adrian,
sembla que els estem perseguint. Un cop sortim, per la sortida de baix,
visitem el museu, que està prou bé, millor que el que vàrem visitar a
Mèrida. Un cop sortim, estem morts de fam però, què mengem i el més
important on? Recordem que a l'entrada hi havia alguns xiringuitos
per menjar així que pugem a dalt caminant a ple sol i tot xops arribem i
mengem uns tacos
i unes tortas de cochinita
pibil que nos
saben a glòria. De baixada, ens endinsem per un caminet cap a la selva,
però no tenim gaire temps així que fem un poquet i ens quedem a una cascadeta
molt xula
a refrescar-nos. De tornada al poble, parem al Panchan
a buscar hostel i ens donen només 15 minuts, així que ens
separem i mentre el Sergi va al Mono Blanco, el Pere va al Jungle
Palace...
Surt guanyant per molt el Jungle,
tenen cabanyes per 150 $M, una mica cutres però preu insuperable, el problema
és que no ens la reserven, així que mirem al Margarita&Ed, que
és al que havien estat na Joana i en Jordi. Al final ens quedarem aquí
per 320 $M. Un cop al
poble anem a sopar i a veure l'ambient que hi ha per la plaça,
paradetes, música, un pallasso que ens avisa que començarà a ploure i
ell no es vol dutxar, i tal com ho fa, la gent comença a córrer i en un
tres i no res ja està caient una tromba d'aigua brutal. Ens podríem
haver quedat aixoplugats en algun lloc però estem molt a prop de
l'hostal i ens agradaria veure-ho des de l'habitació... Això fa que
arribem xops.
L'endemà fem la visita a Yaxchilan i Bonampak. Ens haurien de venir a buscar a les 6, però fins a les 6.30 passades no arriben... Som els únics estrangers del grup, la resta són mexicans... Arribem fins a la reserva i agafem una llanxa pel riu Usumancinta fins al recinte arqueològic. Només arribar comencem a escoltar uns sorolls increïbles que surten de la selva, no ens podem imaginar que són els monos aulladores... Una mica acollonits anem avançant per unes runes de pedres verdes amb túnels amb ratpenats, relleus,...i efectivament, veiem els monos aulladores... Són bastant petits i semblen molt simpàtics, no entenem com podem arribar a fer aquest soroll que sembla un animal que et vol devorar. Paga la pena aquesta excursió! Després de Yaxchilan anem a Bonampak, on veiem les restes d'unes pintures, però les runes en si no valen gaire la pena... Un cop de tornada ens deixen al Panchan on ens instal·lem i anem a sopar al Don Muchos, on veiem un espectacle de música on tothom balla salsa i coneixem una parella de catalans que viatgen amb el seu fill de 6 anys, l'Eric, un encant de nen.
L'endemà decidim agafar-lo de relax, portem dos dies
de tute i ja ens fa mal tot. Al matí, fem una volteta per la selva (tot i que ens
diuen que no es pot trobem el camí instintivament) amb l'objectiu de
veure tucans, que s'ha convertit en la nostra obsessió. Efectivament no
en veiem però veiem unes papallones liles gegants, uns saltamontes
amb unes ales roses, colibrís, i uns ocells que no sabem si son tucans o no. Finalment acabem
banyant-nos, en bolles i ràpidament x si ve algú, en un rierol que
trobem i tornem a l'habitació. Dinem al Jaguar, que ens agrada molt i és
molt barat. A la tarda el Sergi està refredat i no es troba gaire bé, i
el Pere marxa tot sol al poble on busca hostal per passar la nit a San Cristobal
de Las
Casas. Després de trucar a uns quants hostals que no tenen
lloc, al final troba una habitació per internet a un dels hostals que
havia trucat, a l'hostal Qhia (250$M amb esmorzar i water
a l'habitació). Després de comprar aigua i treure diners... Operació
bastant complicada, torna al Panchan
amb col·lectiu pels pèls. A la nit tornem a sopar al Don Muchos,
on a més de música, veiem l'espectacle de foc.
L'endemà ens
llevem amb la calma, esmorzem i ens quedem a la recepció parlant amb la
Margarita i el seu nét, que és una mica raret pro simpàtic i l'àvia
l'engega tot el temps a la seva habitació. També xerrem amb uns
irlandesos que marxen a fer la mateixa sortida que nosaltres, Misol
Ha i Agua Azul
amb final a San Cristóbal, però
amb una altra agència. Nosaltres hem quedat a les 12, però ens vénen a
buscar sobre l'una quan ja no les teníem totes amb nosaltres. El grup un
altre cop és totalment de mexicans, com es nota que estan de
vacances... Misol
Ha és una cascada bastant alta amb una coveta per on hi ha una altra minicascada,
on ens trobem els irlandesos. Només ens deixen 30 min així que tornem a
l’autobús i seguim fins a Agua Azul,
unes cascades blau cristal·lí, on es veu que va tothom a banyar-se.
Gràcies a les recomanacions dels catalans de la nit anterior, anem
pujant fins a arribar a l’àrea de bany 4, on fem un capbussó quasi sols
en una aigua completament transparent i bastant freda. De baixada parem a
menjar un cebiche i una morraja (peix) molt ràpidament perquè el bus ens
deixa.
El bus ens va tornant cap a Palenque sota un gran xàfec,
fins que ens creuem amb un altre bus, al que hem de perseguir, que ens
portarà a San Cristobal de Las Casas... Ho trobem bastant absurd, fer camí per després
tornar-lo a desfer...no podríem haver esperat a la sortida d'Agua Azul?
Al bus coincidim un altre cop amb els irlandesos i amb uns catalans
bastant simpàtics. Ens posen dues pel·lícules molt xungues,
una de por i l'altra d'assassinats enrevessats i el trajecte dura molt
més del que esperàvem... En lloc de les 3.30-4 són 5-6 hores i arribem
sobre les 23h
a San Cristobal, agafem
un taxi ràpidament i anem a l'hostal Qhia, on ja està gairebé tothom dormint. La
nostra habitació resulta que s'ha de travessar un dormitori per
arribar-hi i les portes són de ferro i fan molt soroll, a més amb les
motxilles i a les fosques... vamos, que armem un escàndol i una dona que dormia
ens comença a cridar... Sortim a menjar algo
a un xiringuito
del mercat i quan tornem no hi ha manera d'obrir la porta així que
muntem un altre escàndol, tot i que aquest cop no ens criden...
L'endemà ens llevem amb la intenció de seguir a l'hostal, tot i que si pot ser canviar-nos d'habitació, però ens diuen que no hi ha lloc... Clar, només havíem reservat per una nit. Ens truquen a Los Camellos i tenen lloc així que diem que sí. L'hostal està una mica lluny del centre, 10 minuts caminant per real de Guadalupe, però com és un carrer amb molt ambient està guay... L'hostal és xulo però una mica més car, 300 $M sense esmorzar, tot i que cafè i aigua a totes hores... Fem la mudança i anem al mercat a fer una volta i a comprar per esmorzar als matins. Dinem al Tierradentro, que es un local que recolza el moviment zapatista, on hi ha música en viu i botiguetes, i anem a l'hostal. El Pere es queda descansant i el Sergi marxa a veure les tendetes que l'han enamorat, el noi d'una li parla del caragol n.2, Oventic, poble zapatista. A la nit sopem un huarache en un lloc cutre, però bastant bo i anem a la plaça on hi ha un concertillo i un mercat d'artesania indígena que posen cada nit, on hi ha centenars de puestos on venen les mateixes coses. Allà, ens trobem amb els catalans de l'autobús i seiem en un escaló i fem una xerradeta...
Diumenge al matí,
anem en bus (15M$ pp
i trajecte) a San Juan Chamula,
que hi ha mercat i estem ansiosos per conèixer aquesta església que
tothom en parla tant. Només arribar ja ens ataquen una munió de
venedores i una tal Maria ja endossa dues polseres al Pere. Després de
voltar una mica pel mercat, entrem a l'església i flipem en
colors. Una església amb tot de sants en caixes a les parets i el terra ple de pinassa amb grupets de gent
repartits per tota la sala asseguts a terra davant d'algun sant fent
rituals amb espelmes de diferents mides i colors, alcohol, coca-cola,
ous, gallines... tot un espectacle digne d'admirar. Tot i
que et fa sentir una mica incòmode estar allà mirant, la curiositat és
més forta i ens hi passem una bona estona donant voltes i contemplant
els diferents grupets i quan sortim ens sembla com si haguéssim estat en
un altre món. Fem una altra volta pel mercat, pugem al cementiri, que
no és gens especial, i marxem. Un cop a San Cristóbal,
pugem el cerro de san Cristobalito i anem a dinar a un
lloc xungo
que no ens agrada gens. Comprem una pasta de crema boníssima i anem a
l'hostal per menjar-la juntament amb un cafè amb llet. A la tarda
descansem i a la nit sortim a sopar per les paradetes de la plaça del arcs i fem ruta de tapeo. Després anem a veure el gran
concert que tothom esperava, Jeny
& the mexicats.
Ens encanten! Són molt animats, i toquen tots els pals, rumba, ska,
reegae, balades,... Ens ho passem d'allò més bé, tot i que
som gairebé els únics de la plaça que ballem, justament amb el col·lega
rastafari
que tenim al costat, que olora que tira cap enrere i no para de liar-la...
Tornant a l'hostal ens trobem als irlandesos en un bar on es veu que
amb la beguda et posen un montadito... Ho
haurem de provar.
L'endemà, fem el tour del cañon
del Sumidero
(250 $M), es veu que
surt gairebé més a compte fer-ho amb excursió. Ens agrada molt, anem en
llanxa unes dues hores pel riu i veiem cocodrils, coves, cascades,
parets de 1000 metres d'altura a banda i banda, i monos aranya...o això diuen... Val la pena, és molt xulo!
De tornada ens donen temps lliure a Chiapa del Corzo,
on hi ha una font curiosa amb ratpenats, moltes marimbes, i unes dones
amb uns vestits molt xulos,
però el poble tampoc és que sigui molt bonic. A la tarda, com ja de
costum, fem el nostre cafè amb llet i pasteta i descansem. Na Joana i en Jordi
en principi arribaven avui, però es veu que hi ha manifestacions i han
tallat les carreteres, així que no poden sortir de Guatemala... si tot va be arribaran
demà. Nosaltres estem una mica xungos
de la panxa, sospitem que pel dinar xungo
d'ahir, així que anem al súper i ens preparem un arròs amb
verduretes...
L'endemà ens llevem amb la calma i pugem al cerro Guadalupe, que el tenim al costat però que havíem deixat per al final i sorpresa! A qui ens trobem? Als Ticos!!! Ens fa molta il·lusió, ens cauen molt bé i pensàvem que ja no els veuríem més... Estem un rato parlant amb ells i acabem de pujar i fem una volta pels voltants de l'església, veiem un escrit en una paret on parla de l’assassinat a traïció d'un zapatista a mans del govern al mes de maig. A l'hora de dinar, anem cap al mercat i dinem en uns xiringuitos uns huaraches molt bons. A la tarda, mentre esperem que arribin na Joana i en Jordi, fem el nostre habitual cafè amb llet i mirem el documental Zapatista per youtube, ja que en principi havíem d'anar a veure'l al cine però al final se'ns va passar. Finalment arriben els nostres amics i ens posem al dia de tot. En Jordi, resulta que té uns amics per aquí també i quedem amb ells per anar a prendre unes birres i per anar a sopar en un lloc cutre, ja que l'esquinita, que era al que volíem anar estava tancat. Finalment, anem al Revolución a fer una última cervesa i a veure un ratet com ballen salsa.
L'endemà ens comencem a liar,
que si compra, dutxes, preparar esmorzar, pillar tour fins a Quetzaltenango, treure diners,
rentar roba, tornar a treure diners....així que arribem sobre les 12 per agafar un taxi a Oventik,
el poble zapatista
(38 $M pp).
Un cop allà, és tot una mica surrealista, ens deixen en una tanca on hi
ha dues o tres persones amb passamuntanyes vigilant, que ens diuen que
esperem. De sobte pugen
4 encaputxats més que ens comencen a fer preguntes: nom, professió,
país, objectiu de la visita... marxen i ens quedem allà esperant.
Comencem a parlar amb un dels vigilants però fan un canvi de torn i
arriben dues noies encaputxades també, que no ens contesten quan els
parlem. Arriba un altre grup de persones per visitar el poble i tornem a
sortir els mateixos d'abans, fan preguntes i tornen a marxar. Seguim
esperant i al final ens fan entrar a tots a la vegada. Anem baixant i
ens fan aturar davant una casa, ningú parla, ens sentim observats, és
tot molt raro. Ens diuen que ens faran una volta pel poble i que podem
fer fotos als murals però no a les persones. Intentem fer alguna
pregunta però no hi ha contestació. Passem per l'escola, que estan fent
un acte de final de curs. Al final tenim sort d'un noi romanès de
l'altre grup que sembla que té una mica d'idea del que va el tema i ens
explica alguna coseta. Al final sortim una mica trastocats, ens sembla
estrany que no vulguin explicar la seva manera de viure i els seus
ideals, ens han dit que és per no contagiar-se d'idees externes... Tot
plegat ens sembla una mica raro. Tornem a San Cristóbal en
microbús on dinem i anem a l'hostal a gravar un vídeo per na Cirer, que
serà el seu cumple,
i ens muntem una telenovela mexicana... Tot un
show! A la nit tornem a quedar amb els amics d'en Jordi, que ens han
tret el títol de viajeros
exprés de calle, i anem a sopar a El Caldero
una sopa. El Pere es fuma el seu últim cigarret i ens acomiadem dels
nostres companys de viatge intermitents. Demà a les 7.15 marxem cap a
Guatemala!
No hay comentarios:
Publicar un comentario