León, Managua, Juigalpa, Granada, Ometepe, Masaya, Little Corn Island, San Juan del Sur, San Carlos, Solentiname, El Castillo
25 d'agost a 30 de novembre
25 d'agost a 30 de novembre
Després de viatjar durant quasi dos mesos per Mèxic, Guatemala i
Hondures, a les 6 del matí del 25 d'agost sortim a esperar el bus a la
carretera de Yojoa,
Hondures, cap a Tegucigalpa, que passa després d'una estona esperant (90L pp).
Un cop a la capital hem d'anar al mercat caminant per agafar el bus a
Choluteca, però a mig camí ens en trobem un bus posant benzina i ens
porta fins allà. Un cop al mercat, hem de canviar de bus i esperar que
s'ompli per partir cap a Choluteca (100L pp).
Aquí ens adonem de lo imbècils i xulos
que poden arribar a ser els tiqueteros de l'autobús; a
nosaltres en concret no ens fan res però fan molta ràbia i fàstic les
coses que fan. Un cop a Choluteca, toca agafar el microbús a Guasaule (35
L pp),
però mentre esperem ens mengem un plat de pollo
que ens hem d'acabar de menjar de peu i una coca que ens hem d'emportar,
perquè se'ns escapa. Ja a Guasaule i abans que hàgem baixat del microbús,
ja ens tenen les motxilles ficades en un tricicle sense preguntar res i
una munió de gent intentant canviar-nos diners, és un moment bastant
estressant. El tricicle ens porta a Immigració d'Hondures on ens posen
el segell, a Immigració de Nicaragua on paguem 12$ pp
i fins al bus cap a Chinandega. El servei del tricicle se suposa que és
un servei gratuït, però et demanen una propina. Nosaltres, com que som
uns racanos,
li donem una misèria al noi que se'ns queixa una estona, però ja ho
teníem més que assumit que ens passaria. Esperem una estona i sortim amb
el bus (40C (cordoves) pp)
i després fins a León per (25C pp).
A les 18 h més o menys, arribem al nostre destí després de 12 h de
viatge... A la fi hem arribat a Nicaragua!!!!
Una mica guiats pel sentit comú anem caminant cap al centre i tenim la
sort de trobar un hostal que no està mal i és baratet, Hostal Nicarao,
8$ la nit. León és una ciutat
colonial, però més descuidada que altres que hem visitat, així que no
ens entusiasma. El més destacable són les cases d'una planta de colors,
esglésies bastant boniques (a dins d'una ens trobem a la Moreneta!), una
Catedral feta pols, amb la tomba de Rubén Dario,
que està davant de la plaça central, un mercat cutre on es mengen fritangues bé
de preu, alguns museus i galeries força dignes i referències Sandinistes
(comunistes) per tot arreu. La veritat és que no estem molt a gust, i
fins i tot la trobem una ciutat insegura, i així és, quan una nit li
roben l'impermeable al Pere... Com a dos quilòmetres del centre està el
barri de Subtiava, que té molt més encant, les
casetes estan pintades amb més bon gust i és més tranquil·let,
i des d'aquí el dimecres vam agafar un bus de mitja hora fins a la
platja de Las Peñitas,
a la fi coneixem el Pacífic! Que per cert no ho és gens de pacífic...
És divertit lluitar contra les onades! Volíem passejar cap a un costat,
creuant una mena de riu, però la marea va pujant i no és aconsellable.
L'endemà al matí marxem cap a Managua en microbús per reunir-nos amb Los Pipitos.
A la reunió Chantal, la directora amb qui ens hem escrit dd Barcelona, i Mildred, una noia jove que ens cau molt bé, ens expliquen sobre l'Associació i sobre les tasques que portarem a terme a Juigalpa, que és principalment reactivar el centre comunitari per fer tallers per a nens i joves amb discapacitats. Després de reunir-nos, la Mildred ens fa una visita guiada per l'institut medico-pedagògic de Los Pipitos i confirmem la bona organització de l'Associació i lo bé que treballen.
A la tarda anem a fer un volt per la capital. El trajecte en el bus de línia és complicat, ja que el primer bus no ens deixa on volíem i després hem d'agafar un altre que no ens deixen pujar pq no tenim targeta, fins que al següent bus una dona s'apiada de nosaltres i ens paga el bitllet amb la seva...(5C per trajecte). Finalment arribem on se suposa que estan la majoria dels llocs d'interès que marca la guia: la Plaça de la Revolució, on hi ha una catedral mig en runes a causa del terratrèmol del 1972, el Museu Nacional, al que no entrem, la tomba d'un comandant sandinista i el monument a Rubén Dario, que és el més interessant, tot i que un guarda de seguretat no ens el volia deixar veure. Hi havia molt poca gent i un ambient molt tens i raro que ens va donar sensació d'inseguretat. Vam seguir caminant fins al Malecón, el Puerto Salvador Allende, un complex turístic modern amb vistes al llac Managua, on vam dinar algo sota la pluja. De tornada vam passar davant d'una base militar temporal, amb molts, que feien com por i que estaven entre el monòlit en honor a Juan Pablo II i el Teatre Nacional, tb sense gens de gràcia cap dels dos... Buscàvem la Conxa Acústica però no vam trobar més que unes runes, ja que l'havien enderrocat feia poc, segur que de lo lleig que era... Com tota la resta... Una cosa ben curiosa, i de dubtable bon gust, són uns enormes arbres grocs amb llumetes a la nit, que són símbol del president sandinista actual omnipresent. Seguim caminant de tornada i passem per davant l'estàtua al soldat i per la rotonda dedicada a Hugo Chavez (en l'estil dels arbres i envoltat d'aquests), en un turó llunyà veiem la silueta sandinista, tb amb l'arbre. Tornem a l'alberg de Los Pipitos, on sopem just al davant a una fritanga molt bona.
Al matí esmorzem uns nacatamales al costat de la fritanga i marxem cap a Juigalpa, després de trobar-nos amb la Chantal, conèixer la directora del CRRET de Juigalpa, i pagar la nit d'hostal... una de les més cares de tot el viatge (600C). Al matí següent ja marxem cap a Juigalpa amb xofer privat i ens instal·lem al CRRET, el nou edifici/clínica de los Pipitos, on passarem una temporada abans de mudar-nos al CET, que encara s'ha de reformar. El cap de setmana, aprofitem per visitar el poble per ubicar-nos una mica, anem al mirador Sandino i al Palo Solo, des d'on s'observa la serralada d'Amerrisque, al museu però està tancat, a la catedral, al parque, el supermercat MaxiPalí...i ja està gairebé tot vist. Diumenge anem al Rancho Juancho, del Teleton una quadra al sud, a veure un dels típics rodeos de Juigalpa.
El dilluns 1 de setembre ens reunim amb la Dra. Vado, coneixem a Axa i Nesbel, que són amb qui treballarem més directament, sobretot amb Axa, la presidenta de la junta municipal, i anem al centre comunitari, un lloc mig abandonat que és el que hem de reactivar, hi ha molta feina però té molt potencial. Dimarts ens tornem a reunir al CRRET amb Mildred, la Dra Vado, Luz Ana i Don Rafael delegats regionals, i Axa i Petrona de la junta. Decidim que farem una reinauguració del Centre com a punt de partida per a reactivar el Capítulo. La resta de la setmana comencem a buscar colaboradors, a fer contactes a la comunitat, i a organitzar una mica la re-inauguració. També anem d'excursió amb un grup d'estudiants, gràcies a un contacte que hem fet a l'Alcaldia, don Justo Pastor, a un santuari indígena que està a la finca Aguas Buenas, on hi ha petroglífos i a Aguas Calientes, un minirierol d'aigües termals.
El cap de setmana marxem a Granada, una ciutat colonial, a diferència de León, preciosa. Trobem allotjament a l'hostal Las Mochilas per 18$ la nit, amb mini-piscineta. El primer que veiem, és la seva catedral groga i blanca que ens agrada molt, així com totes les casetes de colors diferents, a diferència de León, molt ben conservades. Després voltem per tota la ciutat i arribem fins al malecón, una bona patejada. Quan tornem a l'hostal fem un "yacuzi" amb una Toña, que ens ho hem merescut. A la nit sortim a sopar i a fer una volta i veiem que hi ha un bon ambientillo al carrer principal, calle la calzada. L'endemà, fem un tour privat de 2 hores en barca per Las Isletas (300C pp), és el mateix que el tour d'una hora però a una velocitat més lenta i pares a un bar amb piscina, pensem que amb el d'1 hora hagués estat suficient, però igualment ens agrada. Havent tornat seguim passejant, d'església en església, pugem a la torre d'una des d'on es veuen les teulades vermelles de ta la ciutat, arribem fins al Fort, i finalment ja quasi de nit, al cementiri, tot de color blanc, on el senyor de seguretat ens acompanya pel recorregut que fem, ja que diu que és perillós...
L'endemà enganxem una desfilada d'escoles per les Festes Patrias i a Masaya on fem canvi de bus ens aturem al mercat de l'estació de busos on hi ha totes les artesanies que no havíem vist fins ara, fem unes compretes i per fi comprem una hamaca!!! Tornem a agafar el bus fins a Tipitapa, on tornem a canviar a un altre que ja ens porta fins al nostre destí.
Ja a Juigalpa dimarts 9 tornem a reunir-nos amb Chantal, que ve de Managua, i tota la resta de gent involucrada, totes dones menys don Rafael (un chico muy guapo sin ser yeyé... sin ser yeyé) on tornem a parlar del mateix. A l'espera que arribin els xecs de Managua per iniciar les reformes, perdem la resta de la setmana i part de la següent. Per sort, entremig hi ha las fiestas patrias i aprofitem els 4 dies per anar a Ometepe, una illa fantàstica al llac Nicaragua.
Marxem el divendres al matí,
després d'haver treballat una mica, pensant que no podrem arribar fins a
l'illa, però sí que ho aconseguim. Per fer-ho hem d'agafar un minibús a
Tipitapa, bus a Masaya, taxi de la terminal
fins a la carretera perquè ens diuen que per anar-hi a peu és molt
perillós, bus fins a Rivas, bus fins a San Jorge
i barca sota la pluja i amb fortes ones fins a Moyogalpa, aquest
últim trajecte horrorós però a la vegada divertit. En total, 6,5 hores i
180 C pp
(uns 5€). Un cop a l'illa, fem una volta
buscant hostal i al final ens quedem al Ibesa
per 12$ la nit. Preguntem algun lloc
per sopar i ens diuen una fritanga
al carrer de dalt, que serà on soparem totes les nits. Després anem a
fer unes birres a un bar i ens trobem que hi ha una taula amb vàries trans, queens
anirem trobant repetidament pel poble i que semblen bastant ben
integrades. El primer dia lloguem una scooter
per 18$ i ens recorrem l'illa de pam a
pam fins on està empedrat. Arribem fins a Balgüe,
la finca Porvenir on hi ha uns
petròglifs, la platja de Santo Domingo, el Ojo
de agua, on ens podem banyar en una
piscina d'aigua cristal·lina freda que diuen que és medicinal i veure
com uns guiris
es foten osties en una mena de trapezi que utilitzen per tirar-se a
l'aigua, anem fins a Altagracia,
arribem fins a Charco Verde tot i que no entrem i finalment anem a veure una
impressionant posta de sol a la punta Jesús Maria acompanyats d'unes Toñas.
Al principi del dia està bastant ennuvolat però cap a la tarda comença a
fer-se clar i podem gaudir d'unes espectaculars vistes dels volcans,
sobretot el Concepción. L'endemà és diumenge, així que el transport
públic no funciona i dilluns tampoc ho farà perquè són fiestas Patrias,
així que tenim un problema perquè volem anar a la cascada de San Ramon
però no sabem com fer-ho. Amb la scooter
no podem arribar perquè el camí no està empedrat, així que pensem a
llogar-la fins a santa Cruz
i allà una bici fins a San Ramon.
A la reunió Chantal, la directora amb qui ens hem escrit dd Barcelona, i Mildred, una noia jove que ens cau molt bé, ens expliquen sobre l'Associació i sobre les tasques que portarem a terme a Juigalpa, que és principalment reactivar el centre comunitari per fer tallers per a nens i joves amb discapacitats. Després de reunir-nos, la Mildred ens fa una visita guiada per l'institut medico-pedagògic de Los Pipitos i confirmem la bona organització de l'Associació i lo bé que treballen.
A la tarda anem a fer un volt per la capital. El trajecte en el bus de línia és complicat, ja que el primer bus no ens deixa on volíem i després hem d'agafar un altre que no ens deixen pujar pq no tenim targeta, fins que al següent bus una dona s'apiada de nosaltres i ens paga el bitllet amb la seva...(5C per trajecte). Finalment arribem on se suposa que estan la majoria dels llocs d'interès que marca la guia: la Plaça de la Revolució, on hi ha una catedral mig en runes a causa del terratrèmol del 1972, el Museu Nacional, al que no entrem, la tomba d'un comandant sandinista i el monument a Rubén Dario, que és el més interessant, tot i que un guarda de seguretat no ens el volia deixar veure. Hi havia molt poca gent i un ambient molt tens i raro que ens va donar sensació d'inseguretat. Vam seguir caminant fins al Malecón, el Puerto Salvador Allende, un complex turístic modern amb vistes al llac Managua, on vam dinar algo sota la pluja. De tornada vam passar davant d'una base militar temporal, amb molts, que feien com por i que estaven entre el monòlit en honor a Juan Pablo II i el Teatre Nacional, tb sense gens de gràcia cap dels dos... Buscàvem la Conxa Acústica però no vam trobar més que unes runes, ja que l'havien enderrocat feia poc, segur que de lo lleig que era... Com tota la resta... Una cosa ben curiosa, i de dubtable bon gust, són uns enormes arbres grocs amb llumetes a la nit, que són símbol del president sandinista actual omnipresent. Seguim caminant de tornada i passem per davant l'estàtua al soldat i per la rotonda dedicada a Hugo Chavez (en l'estil dels arbres i envoltat d'aquests), en un turó llunyà veiem la silueta sandinista, tb amb l'arbre. Tornem a l'alberg de Los Pipitos, on sopem just al davant a una fritanga molt bona.
Al matí esmorzem uns nacatamales al costat de la fritanga i marxem cap a Juigalpa, després de trobar-nos amb la Chantal, conèixer la directora del CRRET de Juigalpa, i pagar la nit d'hostal... una de les més cares de tot el viatge (600C). Al matí següent ja marxem cap a Juigalpa amb xofer privat i ens instal·lem al CRRET, el nou edifici/clínica de los Pipitos, on passarem una temporada abans de mudar-nos al CET, que encara s'ha de reformar. El cap de setmana, aprofitem per visitar el poble per ubicar-nos una mica, anem al mirador Sandino i al Palo Solo, des d'on s'observa la serralada d'Amerrisque, al museu però està tancat, a la catedral, al parque, el supermercat MaxiPalí...i ja està gairebé tot vist. Diumenge anem al Rancho Juancho, del Teleton una quadra al sud, a veure un dels típics rodeos de Juigalpa.
El dilluns 1 de setembre ens reunim amb la Dra. Vado, coneixem a Axa i Nesbel, que són amb qui treballarem més directament, sobretot amb Axa, la presidenta de la junta municipal, i anem al centre comunitari, un lloc mig abandonat que és el que hem de reactivar, hi ha molta feina però té molt potencial. Dimarts ens tornem a reunir al CRRET amb Mildred, la Dra Vado, Luz Ana i Don Rafael delegats regionals, i Axa i Petrona de la junta. Decidim que farem una reinauguració del Centre com a punt de partida per a reactivar el Capítulo. La resta de la setmana comencem a buscar colaboradors, a fer contactes a la comunitat, i a organitzar una mica la re-inauguració. També anem d'excursió amb un grup d'estudiants, gràcies a un contacte que hem fet a l'Alcaldia, don Justo Pastor, a un santuari indígena que està a la finca Aguas Buenas, on hi ha petroglífos i a Aguas Calientes, un minirierol d'aigües termals.
El cap de setmana marxem a Granada, una ciutat colonial, a diferència de León, preciosa. Trobem allotjament a l'hostal Las Mochilas per 18$ la nit, amb mini-piscineta. El primer que veiem, és la seva catedral groga i blanca que ens agrada molt, així com totes les casetes de colors diferents, a diferència de León, molt ben conservades. Després voltem per tota la ciutat i arribem fins al malecón, una bona patejada. Quan tornem a l'hostal fem un "yacuzi" amb una Toña, que ens ho hem merescut. A la nit sortim a sopar i a fer una volta i veiem que hi ha un bon ambientillo al carrer principal, calle la calzada. L'endemà, fem un tour privat de 2 hores en barca per Las Isletas (300C pp), és el mateix que el tour d'una hora però a una velocitat més lenta i pares a un bar amb piscina, pensem que amb el d'1 hora hagués estat suficient, però igualment ens agrada. Havent tornat seguim passejant, d'església en església, pugem a la torre d'una des d'on es veuen les teulades vermelles de ta la ciutat, arribem fins al Fort, i finalment ja quasi de nit, al cementiri, tot de color blanc, on el senyor de seguretat ens acompanya pel recorregut que fem, ja que diu que és perillós...
L'endemà enganxem una desfilada d'escoles per les Festes Patrias i a Masaya on fem canvi de bus ens aturem al mercat de l'estació de busos on hi ha totes les artesanies que no havíem vist fins ara, fem unes compretes i per fi comprem una hamaca!!! Tornem a agafar el bus fins a Tipitapa, on tornem a canviar a un altre que ja ens porta fins al nostre destí.
Ja a Juigalpa dimarts 9 tornem a reunir-nos amb Chantal, que ve de Managua, i tota la resta de gent involucrada, totes dones menys don Rafael (un chico muy guapo sin ser yeyé... sin ser yeyé) on tornem a parlar del mateix. A l'espera que arribin els xecs de Managua per iniciar les reformes, perdem la resta de la setmana i part de la següent. Per sort, entremig hi ha las fiestas patrias i aprofitem els 4 dies per anar a Ometepe, una illa fantàstica al llac Nicaragua.
Marxem el divendres al matí,
després d'haver treballat una mica, pensant que no podrem arribar fins a
l'illa, però sí que ho aconseguim. Per fer-ho hem d'agafar un minibús a
Tipitapa, bus a Masaya, taxi de la terminal
fins a la carretera perquè ens diuen que per anar-hi a peu és molt
perillós, bus fins a Rivas, bus fins a San Jorge
i barca sota la pluja i amb fortes ones fins a Moyogalpa, aquest
últim trajecte horrorós però a la vegada divertit. En total, 6,5 hores i
180 C pp
(uns 5€). Un cop a l'illa, fem una volta
buscant hostal i al final ens quedem al Ibesa
per 12$ la nit. Preguntem algun lloc
per sopar i ens diuen una fritanga
al carrer de dalt, que serà on soparem totes les nits. Després anem a
fer unes birres a un bar i ens trobem que hi ha una taula amb vàries trans, queens
anirem trobant repetidament pel poble i que semblen bastant ben
integrades. El primer dia lloguem una scooter
per 18$ i ens recorrem l'illa de pam a
pam fins on està empedrat. Arribem fins a Balgüe,
la finca Porvenir on hi ha uns
petròglifs, la platja de Santo Domingo, el Ojo
de agua, on ens podem banyar en una
piscina d'aigua cristal·lina freda que diuen que és medicinal i veure
com uns guiris
es foten osties en una mena de trapezi que utilitzen per tirar-se a
l'aigua, anem fins a Altagracia,
arribem fins a Charco Verde tot i que no entrem i finalment anem a veure una
impressionant posta de sol a la punta Jesús Maria acompanyats d'unes Toñas.
Al principi del dia està bastant ennuvolat però cap a la tarda comença a
fer-se clar i podem gaudir d'unes espectaculars vistes dels volcans,
sobretot el Concepción. L'endemà és diumenge, així que el transport
públic no funciona i dilluns tampoc ho farà perquè són fiestas Patrias,
així que tenim un problema perquè volem anar a la cascada de San Ramon
però no sabem com fer-ho. Amb la scooter
no podem arribar perquè el camí no està empedrat, així que pensem a
llogar-la fins a santa Cruz
i allà una bici fins a San Ramon.
Ens llevem d'hora i anem a esmorzar a un lloc que, tot i que no ens deixa gaire satisfets pel servei, al final sempre tornem. Quan sortim passa un minibús privat que porta uns guiris i ens fa un bon preu per portar-nos fins a santa Cruz i ens assegura que després no tindrem cap problema per tornar. Paguem 150 C els dos i marxem pensant que hem fet una bona jugada. De camí hem de fer una parada perquè ens trobem una desfilada de les fiestas Patrias, en els que surten els nens de les escoles encapçalats pels alumnes exceŀlents, i seguits per alumnes que fan danses tradicionals amb el vestit típic, la banda de tambors i les mayorets. Quan arribem allà, lloguem dues bicis per 100C cadascuna i comencem a fer camí que ens han dit que són dues hores. El dia està bastant núvol però esperem que aguanti. Quan portem un ratet de camí ens adonem que ens hem flipat una mica amb les bicis i que el camí és més dur del que pensàvem, està tot enfangat i ple de clots i bassals, a més de pujades i baixades bastant heavys, que les pujades són una putada perquè no les podem fer i hem de baixar de les bicis per fer-les caminant, però les baixades són pitjors perquè gairebé no portem frens i les mans ens queden destrossades per la vibració causada per les pedres. Per acabar-ho d'adobar, quan ens queda una mitja horeta de camí ens comença a ploure recio, com diuen aquí i ens resguardem juntament amb uns nois que venien de l'escola a una mena d'hostal. Quan es passa una mica continuem el nostre camí fins a arribar a l'entrada (3$ pp) Aparquem les bicis i ara comença l'excursió a peu d'una hora i mitja muntanya amunt, al principi per una mena de carretera i després per un camí per dins el bosc. La veritat que el camí és bastant maco, tot i que força dur, sobretot al final, que mai s'acaba. Després de creuar-nos amb varies persones, aconseguim arribar a una impressionant cascada d'uns 40 metres d'altura d'aigua congelada que va a parar a un petit llac i resulta que estem sols! Ens banyem en boles i passem una bona estona envoltats de natura. Quan estem recollint les coses, arriben un grup de persones però com que ja marxem no ens importa. Ja de tornada comença a ploure amb moltes ganes i molta força, al principi intentem resguardar-nos sota dels arbres, però després, veient que ja anem tot molls i que se'ns està fent tard i encara no hem dinat, decidim seguir caminant sota la pluja. Quan arribem a la sortida, hi ha un restaurant i ens aixopluguem una mica mentre escorrem les nostres samarretes, però no mengem pq és molt car. Veient que la pluja no afluixa decidim continuar, total ja anem mullats. Pel camí ens parem a dinar en un lloc on els propietaris són molt amables, i veient que no té intenció de parar de ploure continuem tot el camí sota la pluja, que si d'anada ja era xungo, imagina't de tornada. Un cop al poble, deixem les bicis i ens disposem a buscar un ride que ens porti a Moyogalpa. No para ningú, de fet no passa gairebé ningú, i els pocs que paren no van a Moyogalpa. Sort que hi ha un noi que ens ha oferit una moto-taxi, i al final, veient que no tenim altra opció, accedim, tot i que ens surt una mica car (10$ pp=500C els 2). Això sí, tota una experiència, uns 35 km, tres en una moto de cross sota la pluja tots mullats i pelats de fred. Arribem a l'hostal i l'aigua de la dutxa, tot i ser freda, ens sembla calenta i és un goig treure's tot el fang que portem a sobre.
L'endemà, per si no n'havíem tingut prou el dia anterior, lloguem unes bicis again (100 C pp), aquest cop només per anar a Charco Verde, que està molt més a prop (10km) i el camí està adoquinat. Allà caminem per diferents camins al voltant d'un llac de color verd, veiem moltes papallones, ocells, alguns monos aulladores i arribem fins a una platja d'arena negra on trobem el nostre raconet apartat per fer nudisme i ens banyem al llac amb vistes al volcà Maderas. Després anem a la platja Venècia i de tornada ens trobem una altra desfilada a Moyogalpa. L'endemà al matí ja deixem aquesta meravellosa illa on hem trobat la gent més simpàtica de Nicaragua i plena de paratges naturals d'ensomni, que bonic, que bonic! Esperem que el canal no ho destrueixi.
De tornada a Chontales, donde los rios son de leche y la piedras cuajada, el cap de setmana aconseguim una donació de plantes per al jardí de l'entrada, de la que es convertirà en una de les nostres amigues més properes, la Yalily, juntament amb el Jader, un dels segurates del CRRET, que ens fa companyia un dia sí, un dia no.
Comença una setmana de força feina física, primer ens posem amb el jardí, esperant que arribi la pintura des de Managua, i quan més o menys el tenim enllestit, ens posem amb la pintura exterior del centre, que arriba in extremis després de molt insistir. El dia de la re-inauguració aconseguim que estigui mínimament decent, en part gràcies a la decoració que aconseguim com a donatiu d'una llibreria. La re-inauguració va prou bé, tot i la pluja, el refrigeri que arriba tard,... fins que ens toca parlar concretament dels tallers i activitats per buscar propostes i voluntaris. Resulta que just abans s'ha donat el menjar i no s'ha dit res pel micro, així que la gent comença a marxar sense que ningú se n'adoni. Ens quedem amb dos pams de nas.
L'endemà ens havien convidat a una altra excursió d'aquestes que organitza l'Alcaldia, aquest cop a la serra d'Amerrisque, però estem tan cansats del tute de tota la setmana que no anem i ens quedem pel CRRET tot el dia.
El dilluns 29 ens conviden a una capacitació sobre
sistemes de comunicació alternativa i material d'estimulació TEACCH, molt
interessant i profitosa, que la repetirem per a les famílies. La resta
de la setmana per fi els paletes fan les obres de tancament i d'aigua i
nosaltres comencem a pintar i condicionar l'interior on viurem.Els primers dies d'octubre acabem de pintar i condicionar l'interior del centre per mudar-nos-hi, però com que encara no tenim refri, ho anem posposant fins al dia 13, ja que en principi arribarà el 14, tot i que no ho fa, per enèsima vegada, així que hem de conviure un parell de setmanes sense. Cal mencionar que la teulada és d'uralita així que quan plou s'escolta molt fort i quan plou recio hi ha goteres. Tot això sumat a la gran quantitat de bitxos que ens envolten (zancudos, centpeus, alacrans i fins i tot una serp coral) fan que la nostra nova llar no sigui massa agradable. A més a més els gossos i galls borden i canten a totes hores i per si fos poc, els coloms que s'havien apoderat de l'espai volen tornar a casa seva. La fauna no s'acaba aquí, tenim uns veïns que déu n'hi do, un fuster xapussero que viu de gratis a canvi de cuidar, suposadament, del terreny on està el centre amb la seva dona desequilibrada i l'àvia de 90 anys que és un encant, però xerra pels colzes i no se l'entén. El colofó final és l'església evangelista del costat, un espai obert sense parets, on gairebé cada dia ens taladren amb els seus càntics desafinats amb el micro...
Per altra banda ens comencem a posar malalts de la panxa, es veu que hi ha un bacteri rondant per aquí. Primer és el Pere, després cau en Sergi, i tant un com l'altre no ens acabem de recuperar. Això fa que els propers dos caps de setmana tampoc sortim de Juigalpa, juntament amb els dos d'abans que havíem treballat, en total un mes...aaaaahhh!!
Pel que fa a la feina, tenim molts dies perduts durant tot el mes, ja que ens deixen tirats sense previ avís o a última hora, però tot i així, gràcies al poder chele, aconseguim que ens deixin anar un dia al zoològic, una piscina cada quinze dies per fer hidroteràpia, taller de fomi i tapete, a més de reiniciar el de pinyata, que venguin la psicòloga i el fisio també cada. Així anem preparant la campanya de difusió per a les famílies amb tota aquesta info: anuncis a dues ràdios, cartells a 4 llocs estratègics i cartes informatives.
Un
dia vam anar a visitar la seu de l'Associació a dos municipis propers:
els capítulos
de Sto.
Domingo i La Libertad
amb Nesbel i
la Dra. Vado,
i veiem com funciona Los Pipitos
a altres llocs, el primer sembla que igual de malament que el nostre,
però el segon funciona súper bé, entre altres coses perquè té donacions
de la industria minera. Els
dos pobles són petits paratges molt bonics enmig de la muntanya.
Divendres
17 marxem cap a Masaya. Allà visitem el mercat d'artesanies (on no
comprem res, ja que està tot més car que al mercat de la terminal de
busos), el seu parque
central amb església colonial barroca, altres esglésies i cases de
colors, i el malecón,
que dona a la Laguna
de Masaya, des d'on dissabte al vespre veiem els últims moments de la
posta del sol i on fem una birra escoltant Romeo
Santos. Dissabte matí, anem al volcans Nindiri i Masaya,
que estàn
un al costat de l'altre, el primer està actiu i veiem els gasos que
emet i fem la volta sencera al cràter del segon que té un bosc abaix, un passeig ben
bonic i cansat. Una parella de joves que pugen en cotxe per anar a
córrer, ens donen ride
i tb
coincidim per baixar tot i que parem al museu. Ja a la carretera i
sense demanar-ho un senyor ens dóna ride
fins a l'entrada de Masaya, a una rotonda on hi ha una gran escultura
de san jerónimo envoltat de
personatges típics, tot en un mosaic de colors vius. A la nit després de
sopar al parque
ens trobem un concurs de miss big
size
trans i pensem que
pot ser divertit, però a banda de la gran pluja que cau i la poca gent
que hi ha, és bastant desastre així que ens escapem d'allà quan afluixa
una mica de ploure, que és gairebé al final. Diumenge matí fem una
excursió fins a la Laguna
de Apoyo. Baixem els 2 km a peu des d'on
ens deixa el bus, un camí ben xulo,
de naturalesa selvàtica. El dia està lleig i no gaudim gaire del llac,
tot i que en Pere sí que es banya, a més, per tornar no hi ha transport,
ja que degut a les fortes pluges dels últims dies hi ha hagut
despreniments a la carretera, i quan ja estem preocupats, a la fi puja
un cotxe i ens dóna ride
fins a la carretera juntament amb dues noies que estaven igual.
El 24 arriba la Mildred a veure'ns, i ens fot el plan que teníem d'anar a una matança d'una vaca amb doña Juliana, però la bona notícia és que finalment ens arriba la refrii!! Tot i això, no la farem servir fins al novembre, ja que l'última setmana d'Octubre, aprofitant que Axa i Nesbel se'n van a una capacitació a Nueva Guinea, marxem de viatge a Little Corn Island.
El primer dia no ens fa gaire bon temps, fa bastant de vent i l'aigua està remoguda, tot i així ens recorrem mitja illa per platges i camins. L'illa és bastant petita i és molt tranquil·la, l'únic mitjà de transport és la bicicleta, tot i que tampoc n'hi ha gaires, a més és temporada baixa encara i només som uns 20 turistes en tota l'illa... És fantàstic! Aquí la gent sí que parla en anglès, no com a Livingston, tot i que també saben espanyol, així que al final no saps en quin idioma parlar.
Els altres dies ja fa més bon temps, tot i l'avís de turmenta tropical al nord del carib de Nicaragua, i aprofitem per fer snorkeling als esculls (20$ pp), on veiem moltes mantes i alguns taurons que dormen al fons del mar, entre altres peixos de colors. És una mica car però anem sols i després de tres dies intentant-ho no volem arriscar-nos a quedar-nos sense fer-ho. També aquests dies aprofitem per tornar a les platges que havíem visitat el primer dia amb mal temps i la diferència és brutal! Mentre que el primer dia eren platges que estaven bé, ara resulta que són platges de postal amb palmeres, arena daurada i aigua cristal·lina per nosaltres sols. La que ens va agradar més és la de Yemaya, al nord de l'illa, que és on vam anar l'últim dia i vam poder fer nudisme.
Dimecres a migdia vam agafar la panga de tornada a l'illa gran, ja que l'endemà havíem d'agafar el ferri cap a Bluefields a les 9. No hauria estat necessari, ja que hi ha una panga que surt a les 7, però no vam voler arriscar-nos pq el ferri només surt dijous i diumenge, i per desgràcia hem d'anar a Managua a renovar el visat i hem d'escursar les nostres vacances i oblidar-nos de Pearl Lagoon i Pearl keys. A Big Corn Island fem una volteta pel poble i per la platja i fem nit en un hotel molt cutre, però molt barat just al costat del port (10$ la nit). Nota: abans d'acceptar una habitació revisar que el matalàs no tingui molles que se't claven per tot arreu.
Tampoc dormim massa bé, però molt agraïts, això sí. Després d'esmorzar anem en ruta a Metro Centro, on hi ha una oficina d'immigració, però resulta que no obren fins les 10... Som gairebé els primers de la cua, paguem l'extensió del visat per un mes (500 Córdobas) més la multa pels dos dies que ens havíem passat (50 C per día). Tot seguit decidim anar a Masaya on fan la festa dels Agüizotes (rua de disfresses terrorífiques), però en arribar ens diuen que ja havia sigut la setmana anterior, ooooh.... Fem un súper cebiche al parque, fem la visita de rigor al mercat d'artesanies de l'estació i tornem cap a casa per descansar i gaudir de la nevera!
Un cop arribem a Juigalpa, ens adonem que no s'ha fet res de la llista que vam deixar preparada així que dilluns ens toca a nosaltres fer-ho, juntament amb la Petrona, anem a l'Escuela Especial i a l'Alcaldia a penjar cartells, anem al MINED, a veure a doña Rita i a la Marina de la piscina, visitem tb a doña Ligia i anem a comprar material per als tallers... Un dia molt complet. Dimarts tenim Comissió d'Educació, un dels que pensem que serà un assoliment major, ja que es decideix fer una comissió a escala municipal que englobi tot els agents que treballen per l'educació, estem emocionats! Aquestes mestres de l'escola especial són la canya, quina llàstima no haver-hi arribat abans. Dimecres i dijous anem casa per casa a repartir cartes a les famílies, i divendres ens quedem al centre per veure que tal va l'arribada del fisio i la psicòloga. En general aquests dos últims dies hi ha hagut una mica més de moviment del que era habitual, però s'ha d'aconseguir que arribi més gent al centre.
Divendres a la nit anem a sopar a ca la Yalily, després d'intentar-ho uns quants cops aquesta setmana, i ens acomiadem d'ella amb molta pena, ja que marxa un mes a EEUU amb el seu marit i ja no la tornarem a veure...ooohh. Estem tan a gust amb ella que marxem sense pagar i a mig camí hem de tornar enrere. Ha estat molt tuany conèixer aquesta dona. Dissabte fem la sortida al Zoològic i tot i que esperàvem més gent, l'activitat està prou bé i coneixem algunes cares noves. Pel que fa al zoològic, els animals fan bastanta pena.
Tot seguit del zoològic, marxem corrents cap a la terminal per anar cap a San Juan del Sur, ja que hi ha una amiga del Pere amb 13 amigues més que han vingut de vacances 15 dies. Arribem a Managua i agafem una ruta fins a l'UCA per agafar un bus directe a San Juan, però resulta que ens hem equivocat i no hem anat a la terminal que tocava. Llavors ens toca fer palizon de busos, primer a Masaya, després a Rivas i després a San Juan del Sur. Un cop arribem, anem a l'hostal Casa Oro, que és on estan elles i ens han reservat lloc en un dormitori per 10$ pp (ens sembla una mica car, però no hem hagut de buscar i inclou esmorzar). Després d'acomodar-nos i aprofitant que elles han sortit a fer surf i veure tortugues, anem a sopar a una fritanga, fem una volta i demanem preus a altres hostals, trobem una habitació privada per 17$, així que ens canviarem l'endemà. San Juan és molt turístic, mai havíem vist tants turistes a Nicaragua, i els preus estan caríssims, en comparació amb Juigalpa que és a lo que estem acostumats. Tot i així, té una platja xula amb un canvi bastant espectacular entre marea alta i baixa i el poble no és lleig. Finalment, tornem a l'hostal a esperar que arribin i comencem a veure moviment de noies joves espanyoles que entren per grupets i coincideixen bastant amb el grup que estem buscant. Els preguntem si són amigues de na Marta i efectivament, i tot seguit la trobem a recepció... Quina il·lusió veure una cara coneguda a Nicaragua! També hi ha n'Anika, parella d'en Cris, amic d'en Pere, que també és amiga de na Marta, i a la que en Sergi també coneix... Vaja, que tot queda en família.
Diumenge, després d'esmorzar i posar-se d'acord amb 14 noies, que no és fàcil, decidim anar a playa Hermosa a fer surf. Lloguem tables per parelles (100C pp), excepte les pro que se n'agafen una cada una. El que surt més car és el transport fins a la platja, 10$ pp. Quan arribem, després de fer un rally, ens trobem una platja immensa gairebé deserta. No fa gaire bon dia però de moment s'aguanta. Na Marta ens explica la tècnica del surf, i el Pere és el primer a provar-ho i se'n surt prou bé per ser la primera vegada. Després és el torn del Sergi, però no se li dóna tan bé. Estem una estona fent surf per torns i observant a la resta fins que a la Lola li pica una manta, quin mal, la pobra plora de dolor... Llavors ens acollonim i tots sortim de l'aigua i l'assistim. Mentre un grup se l'emporta a l'hospital a punxar-la, ja que el dolor és molt fort i va en augment, la resta ens quedem fent una picada amb unes toñas per un bon pico... què barbaridad!
A la nit anem a sopar a un peruà d'un cebiche que no ens apassiona gaire i després fem unes birres i margarites i un billar en un local que està bastant animat. L'endemà al matí, anem caminant fins al Cristo de la Misericordia, que domina la platja de San Juan del Sur des de dalt d'un penya-segat. És una mitja horeta per un camí bastant empinat i des de dalt hi ha molt bones vistes i també es veuen les platges de l'altre costat que també tenen molt bona pinta, però que haurem de deixar per a una altra ocasió. Quan baixem ens trobem el bus de Rivas a punt de sortir així que anem a buscar a les noies per si venen amb nosaltres, ja que van a Ometepe i han d'anar fins a Rivas també, però encara no estan llestes així que ens acomiadem, que encara ens queden 6-7 hores de camí. Anècdota del viatge: un cop a Rivas i ja dins el bus a Managua esperant a què surti, el Pere baixa a comprar agua helada i quan puja per la porta del darrere es dóna un fort cop al cap que li fa veure les estrelles, a banda de trencar-li les ulleres de sol. Quan arriba al lloc on hi ha el Sergi, comença a rajar-li sang del cap així que sortim fora i l'aigua que acabem de comprar acaba per sobre del cap d'en Pere. El bus ens espera que anem a la farmàcia, on comprem iode, i com veiem que para de rajar continuem el llarg viatge fins a Juigalpa.
Dimarts és la segona reunió de la Comissió d'Educació, estem emocionats, ja que pensem que serà un dels nostres majors èxits, però quan arribem ens emportem un cubell d'aigua freda, resulta que la delegada departamental ha prohibit qualsevol contacte amb Los Pipitos per culpa dels problemes que hi va haver amb una junta anterior que es veu que va robar i es va aprofitar dels nens per lucrar-se personalment... Ja ens havien arribat rumors per part dels pares, però no sabíem que hagués sigut tan transcendent. Nuestro gozo en un pozo. S'intentarà seguir en contacte amb l'Escola Especial i les seves mestres, que són la canya, a títol personal.
La resta de la
setmana ens emportem diverses decepcions més. A la capacitació per a
famílies no arriba ningú. La segona decepció és la hidroteràpia, que
tampoc ve ningú, volem pensar que pel mal dia que fa. El divendres ens
agafem el dia lliure i anem al museu amb el Jader
i passem la tarda amb ell pel parque.
Aquest
cap de setmana, teníem pensat anar al canó de Somoto i Matagalpa, agafant-nos el dilluns lliure,
però resulta que el dilluns ve la Mildred i don Bigotes, així que
hem de canviar els plans. Com que ens quedem per Juigalpa,
dissabte a la tarda, després de la piscina anem a El Salto en bici, que
està a uns 4 km en direcció Managua. El lloc ens sorprèn bastant, ja
que és bastant xulo,
però lo de nedar no ho veiem gaire
clar.El diumenge decidim anar amb les bicis a Punta Mayales. En principi hem d'agafar el bus a Puerto Díaz de les 9.30, però com que hem arribat d'hora comencem a tirar i ja l'agafarem quan ens passi. El camí és molt bonic, per entre camps, muntanyes,...i com la majoria és pla o baixada és genial. Quan portem uns tres quarts d'hora arribem a una pujada i decidim esperar el bus, però abans passa un camió i ens dóna ride, això sí, agafats amb una mà al darrere i amb l'altra mà aguantant la bicicleta... Quan arribem a dalt de la pujada li diem que pari, ja que estem a punt de caure. Li preguntem si falta molt per l'empalme i ens diu que no, així que continuem una mica més amb la bici, ens hem estalviat la pujada. Quan portem un bon rato pedalejant, passa un altre camió i li tornem a preguntar, dient-nos que encara falta, així que ens tornen a donar ride, aquest cop a dins i podem gaudir una mica del paisatge. Aquest cop ens deixem ja al camí de punta Mayales, uns tres km després de l'empalme, encara en queden 8. Comencem a pedalejar altre cop, i anem travessant camps, ficant-nos per dins del bosc, passem per davant d'algunes cases... En una d'aquestes cases parem a comprar una gaseosa i preguntem si allà trobarem algo per menjar i ens diuen que no, així que no sé què farem per dinar. A tot això, quan veuen la nostra cara de circumstància ens regalen dos nacatamals... Quin triomf! Ja amb el dinar continuem camí vora del riu observant uns arbres immensos i preciosos, la veritat és que gaudim molt aquest camí, tot i que les mans ja ens comencen a fer mal. Un cop a la porta, havíem llegit que s'havia de pagar, però ningú ens diu res així que passem, això sí, parem a sota d'una teulada per resguardar-nos de la pluja. Quan arribem a Punta Mayales no és tan espectacular com pensàvem, però només pel camí ja ha valgut la pena. Allà ens trobem uns grups de domingueros que van a pescar i a passar el dia i ens conviden a menjar dos peixets fregits. Els preguntem si podem tornar amb ells i ens diuen que sí, tot i que els hem d'esperar fins a les 5 de la tarda, quan comencen a arreplegar el xiringuito, i ens avorrim sobiranament. Tot sigui per no tornar en bicicleta. Valoració de la sortida: un dia rodó en el qual hem anat i tornat de Punta Mayales amb dinar inclòs i ens hem gastat 30 cordoves per les gaseoses. Perfecte!
L'última setmana ens la prenem amb bastanta calma, visitem Acoyapa i acabem d'enllestir alguns temes i passem informació a la Nesbel i l'Axa, així com alguns consells per continuar amb el centre. Dijous ens anem a acomiadar del CRRET i a retornar tot el que ens havien deixat (paraigües, mòdem i porra). De tornada quedem amb el Jader per fer una birra.
El cap de setmana marxem a Managua, per participar com a voluntaris a les Paraolimpíades, a la comissió d'alimentació. Aviat ja ens coneix tothom com els cheles de les aigües. Es el colofon final a aquests tres mesos de voluntariat i per fi tenim contacte directe amb els chavalos, que són molt divertits i ens ho passem teta amb ells, a més de ser uns campions. Aprofitem l'últim dia per acomiadar-nos de la Milly i la Chantal i ens regalen unes medalles, que guardarem amb molt d'amor.
El dilluns 24, ens vénen a acomiadar l'Axa, la Nesbel i don Rafael i ens entreguen uns diplomes de reconeixement. També ve el Jader, per sorpresa de l'Axa, que ens acompanya fins a la parada de bus. Ens despedim de tots, inclosa l'àvia del costat. Gracias por todo! Quina pena! S'escapen algunes llàgrimes...
Deixem Juigalpa definitivament en direcció a San Carlos, on encara passarem una setmaneta per la zona. Després d'estar una nit i comprovar que és un lloc bonic, l'endemà, després de reservar habitació per dissabte següent (important xq com serà el 6è Carnaval acuàtic està tot ple), marxem a les illes de Solentiname, naturalesa i tranquilitat en estat pur! Tot i que no ens fa bon temps ho gaudim. Ens quedem a San Fernando, entre La Venada i Mancarron, a l'hostal familiar Vanesa x 15$ la nit, i fem passejades, veiem petròglifs, anem al museu, la biblio, i ja està, no hi ha res més a fer a l'illa a banda de veure ocells, sobretot oropendules, i a la nit grans gripaus i moltíssimes cuques de llum, que fan de l'iŀa un lloc màgic. Bé si, un dels dies anem amb una noia americana a veure la cova del Duende i a visitar un pintor a La Venada, tour en barca per 15$ i un altre dia lloguem un kayak, (150 Córdobas x 4 hores) i anem remant fins a Mancarron, passant per una illeta plena de micos aulladores. A l'illa gran una senyora ens ensenya la preciosa església i ens explica la interessant història i reivindicació de l'illa. També veiem un museu arqueològic i anem a buscar petròglifs amb una bona excursió.
Dissabte matí, tornem a San Carlos en llanxa ràpida (10$ pp) per gaudir del Carnaval Aquàtic: carrosses bastant cutres menys una italiana al riu que veiem des del malecón i passacarrers són el més destacat. L'hotel on fem nit és uns dels més horrorosos que hem estat (300 Cordoves x nit), però era l'únic que vam trobar.
Diumenge matí teníem reservada una excursió pel riu San Juan fins a El
Castillo, però ens van obviar que no eren 230 Cordobas
sinó Dolars,
una burrada vamos. Anem al ferri i ens hem d'esperar fins a les 10 h, però el passeig de 3 h és ben bonic i la
visita a El Castillo tot i que breu, val la pena, és un petit poble a la
vora del riu amb una fortificació espanyola del segle XVII per
defensar-se dels pirates. A la nit, ja a San Carlos,
fan danses tradicionals i focs artificials que no ens perdem.
Dilluns 1 de Desembre entrem a Costa Rica pel riu Frio, tb molt xulo i on veiem tortugues, arribant a Los Chiles, però abans ens foten sablazo a la sortida de Nicaragua, 150 Córdobas pp de multa per passar-nos 3 dies del visat, més 200 C. que no comptaven, més els 45C. que paga tothom.
Dilluns 1 de Desembre entrem a Costa Rica pel riu Frio, tb molt xulo i on veiem tortugues, arribant a Los Chiles, però abans ens foten sablazo a la sortida de Nicaragua, 150 Córdobas pp de multa per passar-nos 3 dies del visat, més 200 C. que no comptaven, més els 45C. que paga tothom.
No hay comentarios:
Publicar un comentario